dissabte, 17 d’octubre de 2009

Ara sóc habitant de Catalunya

Mai havia trobat un moment de ganes per a reprendre el blog, però ara intentaré contar com la meua vida ha canviat radicalment i lo millor de tot, per a bé.

Després d'un curs extrany, on vaig eixir per primera vegada de Benidorm per mudar-me a Mazarrón(Múrcia) i posteriorment a San Javier a estudiar un mòdul que odiava per suspendre la selectivitat el setembre de 2009, he retornat al cabal directe a una vida que setmana darrere de setmana es pareix més al somni que sempre he tingut en ment.

Allà per maig, vaig prendre la primera decisió important i adulta, posant-li dos collons a deixar el mòdul i posar-me a preparar-me una selectivitat que ja quedava seca i oblidada, i amb només un mes d'estudi, va eixir bé l'aposta i ara estic estudiant la carrera de la meua vida: Comunicació i periodisme audiovisuals.

Un altre dia ja contaré aspectes acadèmics, però el gra on volia arribar ésque estic a Lleida, comarca del Segrià, capital de la província amb el seu propi nom i dins de (ho diré oficialment per evitar polèmiques) la Comunitat Autònoma de Catalunya. La situació que he contat abans, de ser el nou dos vegades en un any, m'ha donat experiència en que un no s'ha de tancar a relacions i procurar ser simpàtic i fer amics. Mon pare m'ha dit de sempre: "Los mejores amigos los harás en la universidad". De moment no falla. Encara és prompte per considerar a aquesta gent com els millors amics de la meua vida, i tampoc implica que haja oblidar a aquelles personetes que tant tire en falta de la meua terra natal.

Com encara no havia parlat de Lleida, el tema de l'eliminació dels 2x1 i les happy hours als pubs per part de la Generalitat de Catalunya, el deixaré per demà o per un altre dia. Estic en desacord, ho avise.

Poc més, era més que res dir "publicament" que estic vivint un somni, que estic gaudint de la llibertat no-paternal però tirant en falta a la meua família, que estic coneixent nova i molt bona gent però sense oblidar a Jesús, Orso, Chito, Lolo, Mandi, etc. i que estic aprenent euskera amb Eneko, i noves cultures amb Germán i el Massové i que estic molt agust amb ells compartint habitació.

Un abraç lleidatà. Ens veiem en 20 dies a Benidorm!

diumenge, 21 de juny de 2009

Todo un caballero, sí señor

Esta vez es breve. En este mes de junio se está celebrando la Copa Confederaciones (o la bacalá internacional más grande del mundo) en Sudáfrica, y no hace falta saber como es un país en el continente africano. Pero, ¿qué pasa? Europeos y no tan europeos, basta con petróleo, Obama o playitas buenas, se les rompen las uñitas cuando no viajan en autovías de 4 carriles por sentido. Esto es siempre un tema de conversación que se escucha en el Carrusel Deportivo, cuando juega españa, que Manolo Lama y Antonio Romero viajan de Johannesburgo a Pretoria, etc. Pero el significado del título se lo pone el seleccionador de la selección española, el salmantino Vicente del Bosque. A una pregunta de un periodista sobre las infraestructuras del país él respondió: "No debemos criticar lo que hay en África, hay que ayudarles". Todo un caballero, sí señor.

dijous, 11 de juny de 2009

Una persona val 94.000.000 euros?

Per lo vist, el portugués Cristiano Ronaldo si. Aquest davanter nascut a l'illa de Madeira, que pertany a Portugal, serà, segons Marca.com, pròxim jugador del Real Madrid a partir de la temporada 2009-2010. Dic segons Marca.com perquè en època de fitxatges i de revolució de plantilles, els agrada molt el morbo i els rumors. Fa no res, va ixir en portada que Villa ja era oficialment jugador del Madrid, i al dia següent, la mà dreta de Florentino Pérez(Floren, per als madridistes), Jorge Valdano, va fer unes declaracions dient que no pagava més de 37 millons. Si se suposava que els havia pagat ja, no?

Corria l'any 2004 i jo amb 40 de febra vaig estar veent el partit inaugural de l'Eurocopa 2004 que enfrentava als que després es trobarien en la final: Portugal i Grècia. Havia sentit parlar d'ell, però només l'havia vist jugar en la Playstation. Hem vaig quedar flipat com deixava un rival darrere d'un altre, jugant d'extrem esquerre perquè figo era a la dreta. Al ratet va vindre mon pare, i va veure just el trocet on Cristiano Ronaldo va centrar dos voltes i va rebutjar la defensa. En aquell moment mon pare va dir una frase, que segur que gràcies a açò, Cristiano ara "val" 94 milions d'euros: "Ummmm, el Cristiano Ronaldo ese es un poco flojito, no?". I ahi està.

Una cosa que em sorprén, deixant a banda ja els milions i milions que es paga a un treballador perquè treballe en la teua empresa, és que es neguen a pagar 37 milions per Villa. La diferència entre Villa i Cristiano no és en el camp, perquè estàn més o menys equilibrats, sino en el vestuari. Últimament se li dóna molta importància a que hi haja un bon ambient dins d'un vestuari i eixa és una de les claus de l'èxit. I tot ve de la victòria de la selecció espanyola de bàsquet, que amb aquell mètode, van guanyar de calle. Quan Ronaldo falle dos gols, o faça 3 mals partits seguits, Pellegrini no tindrà cap remordiment al deixar-lo en la banqueta, i ahi es formarà el mondongo a base de declaracions i piques de ninyato. Quan Villa falle dos gols, o faça 3 mals partits seguits, Pellegrini no tindrà cap remordiment en deixar-lo fora. El Guaje s'enfadarà, però amb ell mateix i currarà el triple per tornar a ser titular. Jo pense que ens trobem en una aposta molt arriscada, que si ix bé la gent no s'enrecordarà, però si ix mal, acabarà jugant al Milan venut per 10, 5 milions com a molt.

dimecres, 10 de juny de 2009

Una nació, una selecció?

Bé, primera entrada del blog en valencià.


M'he pres la llibertat de prendre un xicotet parèntesi entre exàmens de selectivitat per donar la meua opinió i intentar obrir els ulls d'alguna gent.

Vivim en l'era dels mitjans de comunicació, i com és natural(tristament natural) cada un posa el seu ènfasi en allò que els interessa o que creguen que atraurà més a un lector o televident. Viure en l'era dels mitjans de comunicació també duu a viure en l'era de la manipulació.

Són molts els crits, sobre tot dels nacionalistes catals i bascos, demanant una selecció de futbol pròpia per poder participar com a Catalunya o Euskadi(últimament juga la selecció d'Euskal-Herria) en un mundial o en una altra competició en àmbit nacional. Sota el crit "una nació, una selecció" va ocult un missatge contra l'Estat Espanyol i llastimosament, altres relacions polítiques que es barregen amb l'esport. Bé, entenc totalment que qualsevol demane lo que és seu, o lo que li agradaria per al seu poble, però en aquest cas, no tenen raó.

Catalunya o Euskal-Herria no tenen selecció de futbol perquè ningú ho prohibisca. Espanya en aquest assumpte no té res a veure. El president del Barcelona, Joan Laporta, ha entrat en l'error de barrejar política i esport, i és el primer que demana una selecció per a Catalunya queixant-se de que no li deixen, que tal i que qual. Catalunya no té selecció perquè Joan Laporta no vol. El requisit principal per a que una nació tinga selecció no és ser un estat, és tindre una lliga pròpia. I això no els interessa dir-ho. Escòcia, Gales o Irlanda del Nord no són països tampoc, però tenen la seua lliga i per això si que poden tindre una selecció. Quan José Ramón de la Morena li va explicar allò, va fer veure que una lliga entre Barcelona, Espanyol i ja després vindrien el Terrassa, el Nàstic... seria una lliga minoritària i prou cutre, i que el Barcelona no tindria eixe suport mediàtic i els patrocinadors i la publicitat de la qual viu del Barcelona, ja no estarien ahi. Al veure's en eixa situació, Laporta va contestar: "Es podria mirar, per a que hi haguera una lliga catalana i el Barcelona jugara en l'espanyola". Ahi ja, parlant de pasta, Laporta va tirar enrere.


Jo no estic dient que no m'agrade, o que estiga en contra de les seleccions aquestes. Sino que la gent no s'enganye de vore com sota el crit de lluita, llibertat per a un poble, etc. es tapa que l'única causa de que Catalunya no tinga selecció i és perquè no té lliga, no perquè Espanya els estiga oprimint.

dimarts, 2 de juny de 2009

Lo que nunca sale por la tele

Son muchos los artículos buenos y sobretodo los cómics que nos hacen reír a los que estamos de acuerdo en casi todo lo que dice esta revista de humor llamada El Jueves. Pero hubo un cómic de la sección "Lo que nunca sale por la tele", dibujado por Azagra, que de verdad me hizo levantarme del váter, donde suelo leer esta revista y decirle a las páginas abiertas: "Olé, olé y olé". Los dibujos en sí son una simple aclaración de lo que dicen los bocadillos, que es en realidad donde está la chicha. Decía lo siguiente:
Te dicen que sólo hay una manera de enterarte de la prensa, pero hay otros medios.
Te dicen que hay que apretarse el cinturón, pero ellos cobran 9000 € al mes.
Te dicen que no circules a más de 80 km/h, pero ellos quieren trenes de alta velocidad.
Te dicen que utilices el transporte público, pero ellos van en coche oficial.
Te dicen que tu ADSL puede bajar a 20 mb, pero luego te dicen que descargar está feo.
Te dicen que todos los bancos son iguales, pero un banco socializado sería diferente.
Te dicen que hay que ayudar a las grandes empresas, pero se olvidan de las pequeñas.
Te dicen que ya no hay guerra, pero seguimos teniéndola.
Te dicen que para pedir hora al médico llames por teléfono, pero es un 902 y te cobran la llamada
Te dicen que no robes bancos, pero son los bancos los que te roban.
Te dicen que no hay armas españolas en Palestina, pero siguen exportando armas.
Te dicen que el gobierno del PP era la explotación del hombre por el hombre...Pero con el PSOE, es justo lo contrario.
Chapêau, señor Azagra

diumenge, 31 de maig de 2009

Diversión a cuenta de la tristeza

Pocas son las ocasiones que tengo para ir a un campo de fútbol, y ayer sábado 31 de mayo, con la gentileza de mi amigo Jose, abonado del Real Murcia, me dejó sus pases para poder ir a ver al equipo de la capital murciana contra el Alicante. Yo, nacido en Benidorm, provincia de Alicante, iba con pocas esperanzas de victoria, pues tras una nefasta temporada causada por una plantilla más bien humilde y sin categoría para estar en Segunda División, se veía que iba a caer derrotado y bajar matemáticamente a Segunda B. Pero esa no es la causa del mal trago que pasé.
Para empezar, mientras calentaban, ya eran varios los aficionados del Murcia que increpaban a los jugadores. Miento, a los jugadores ni los mencionaron. Se me partía el alma como gente aún por civilizar insultaban a Alicante, tanto como ciudad como provincia, cuando en primera fila del campo, había un niño de unos 4 o 5 años, vestido con una camiseta azul y el dorsal 20 de Jorge Azkoitia, emocionado por ver a sus ídolos calentar, que miraba fijamente al grupo de aficionados imbéciles preguntándose porqué se meten con mi ciudad si yo he venido a ver un partido de fútbol con mi padre sin molestar a nadie.
Otra cosa que me sorprendió, era escuchar detrás mía a un niño de la misma edad que el niño de antes, aproximadamente, vestido con la camiseta roja del Real Murcia y gritar: "Pero qué burro es el árbitro" y otros insultos que me sorprendía escuchar de un niño tan pequeño. Pero en esos momentos piensas: "Bueno, está con su padre al lado y enseguida le dirá que no se insulta y que no se falta al respeto a nadie...", pues no. Justamente todo lo contrario. En la falta pitada a favor del Alicante, a la que el niño respondió llamando burro al colegiado, se encararon dos jugadores, uno de cada equipo, y el padre, dando ejemplo, se levantó de su asiento diciendo: "¡Qué hijo de puta es el alicantino ese, será chulo!". Lo dicho, gente sin civilizar.
Y para acabar, en un partido paralelo jugado en Zaragoza, se enfrentaban el equipo de esta ciudad, contra el equipo de la ciudad natal de mi padre, Albacete. Que mi padre haya nacido en Albacete, hace que sienta esta ciudad como mía también y por eso, al salir en el video-marcador de la Nueva Condomina el resultado de 3-0 a favor de los maños, fueron también numerosos los insultos. Gritos como "¡Que se jodan los manchegos esos de mierda!" oí yo, pero no mi padre, porque escuchaba con auriculares la radio en mi teléfono móvil. Giré 90º grados la cabeza a la izquiera y le dije "¿Has escuchado lo que han dicho?" y él me respondió mirando el Zaragoza 3-Albacete 0 del video-marcador: "No, pero me lo imagino. Menos mal que no he escuchado nada".
Con esto quiero decir también que la gente con solamente medio cerebro no es la totalidad de la afición del Murcia, ni toda la ciudad de Murcia, ni toda la Región de Murcia. Pero con esto quiero decir, que el respeto por los demás no lo tienen que tener solo los aficionados del Barcelona y del Athletic que pitaron el himno de España en la final de la Copa del Rey, si no todos, porque a todos nos duele que insulten y falten al respeto a nuestra tierra. Me juego el cuello a que el 99% de los murcianos que insultan a los alicantinos, se quejaron cuando se pitó el himno de España en Mestalla.